Introducció Poques disciplines han generat controvèrsies tan intenses com les relacionades amb la genètica, la reproducció i les neurociències, potser perquè tenen a veure amb el que molts percebem com la nostra essència més íntima. Probablement també té alguna cosa a veure el vertigen que ens produeix l'acceleració amb què avança el coneixement en aquestes àrees, i la por que ens suscita la possibilitat que algú pugui fer un mal ús d'aquests coneixements, sense comptar que encara arrosseguem

more »

... ntasmes d'esdeveniments històrics relativament recents. Exemples paradigmàtics d'aquests debats són l'eugenèsia, la biotecnologia, el clonatge, la teràpia gènica (TG) o l'ús de cèŀlules mare procedents d'embrions. Des del moment que els humans vam disposar d'eines per modificar les molècules portadores d'informació genètica (el DNA), fins al desenvolupament i utilització cada vegada més habitual d'organismes transgènics, la biotecnologia ha estat una de les àrees més sensibles en el debat bioètic. Aquestes pors ja havien generat una conferència internacional a Asilomar (Califòrnia) Resum Després de vint-i-cinc anys plens d'alts i baixos, la teràpia gènica ha arribat a la majoria d'edat com a disciplina científica, i ja no en diem que és una possibilitat futura molt atractiva, sinó que és una realitat que està curant i millorant la qualitat de vida d'un nombre cada vegada més alt de pacients. Aquest camí tortuós, però, ha anat acompanyat d'un debat bioètic paraŀlel íntimament relacionat amb les peculiaritats i l'essència mateixa d'aquesta disciplina. Moltes de les pors inicials enfront al que aleshores era desconegut s'han anat esvaint, però n'han anat apareixent d'altres com ara la constatació dels perills i els riscos oncogènics dels vectors integratius, els elevats costos dels primers productes que han estat comercialitzats o l'ús cosmètic de les eines de teràpia gènica. Més recentment, a la llum del descobriment d'unes noves eines per fer edició gènica o genòmica d'una manera eficient, ha reaparegut el vell debat entorn de la possibilitat de fer teràpies gèniques en la línia germinal, un tema que ha estat tabú i, de fet, explícitament prohibit en la majoria de països que han legislat al respecte. Paraules clau: Teràpia gènica, bioètica, teràpia gènica germinal, edició genòmica. Promises and hazards of gene therapy: giants or windmills? Summary After 25 years of ups and downs, gene therapy has reached adulthood as a scientific discipline and we no longer say that it is an attractive future possibility but rather a reality that is healing and improving the quality of life of an increasing number of patients. This winding road, however, has been accompanied by a parallel bioethical debate that is closely related to the peculiarities and the very essence of this discipline. Many of the initial fears about what was then known have already faded, but others have emerged such as the realization of the dangers and risks of the use of oncogenic integrative vectors, the high costs of the first products that have reached the market or the cosmetic use of gene therapy tools. More recently, in light of the discovery of new and efficient tools for gene or genome editing, the old debate about the possibilities of germ-line gene therapy has reemerged, a subject that has been taboo and indeed explicitly prohibited in most countries that have legislated on this subject. l'any 1975, quan els experts i la societat es van adonar del potencial del DNA recombinant. Arran d'aquesta conferència es va consensuar una moratòria, basada en el principi de precaució, en relació amb l'ús i aplicació d'aquesta nova tecnologia. Més tard va aparèixer la TG, un dels darrers exemples de disciplina que la societat considera material altament sensible, que en els seus inicis era percebuda com a potencialment beneficiosa però alhora feia por perquè les seves conseqüències eren desconegudes. Les mateixes pors s'havien produït quan es van començar a fer els primers trasplantaments d'òrgans, un quart de segle abans, i sens dubte tornaran a produir-se en el futur davant de nous avenços que encara han de venir. La TG no és una única estratègia perfectament definida i estudiada, i inclou diferents tipus d'eines, diferents tipus de teixit diana, i diferents estratègies, que a més estan en contínua evolució. Pel que fa a les eines, els vehicles que s'utilitzen per introduir material genètic en les cèŀlules, els vectors, habitualment deriven de virus, i poden ser integratius o no integratius, depenent de si el seu material genètic és inserit o no en el genoma de les cèŀlules hoste. Els primers (per exemple, els derivats dels retrovirus) són més eficaços quan es tracta de corregir de manera permanent defectes genètics en cèŀlules mare, però comporten dos tipus de risc, l'oncogènesi insercional i la possibilitat de transmissió a la línia germinal. D'altra banda, en funció de si les cèŀlules diana són somàtiques o germinals la TG es pot classificar en TG somàtica i TG germinal. Atès que els vectors integratius actuals s'insereixen en els genomes de les cèŀlules hoste d'una manera semialeatòria, fins ara no ha estat possible controlar on ho faran, i això ja s'ha demostrat problemàtic, per una banda a causa de la possibilitat esmentada d'oncogènesi insercional i, en l'hipotètic cas que es transdueixin cèŀlules germinals, la possibilitat de modificar el genoma de les futures generacions. Una segona manera de classificar la TG té en compte la manera com s'exposen les cèŀlules o teixits diana als vectors. Segons aquest fet podem distingir entre TG in vivo i TG ex vivo. En el cas de la TG ex vivo, la possibilitat de transmissió a línia 38