El llenguatge sexual i la vergonya femenina segons Francesc Eiximenis

Xavier Renedo
2014 Scripta: Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna  
El llenguatge sexual i la vergonya femenina segons Francesc Eiximenis Sexual language and female shame according to Francesc Eximenis Resum: Anàlisi dels consells i les observacions de Francesc Eiximenis en relació amb el llenguatge sexual; la vergonya corporal, amb especial atenció a la vergonya femenina; les paraules obscenes i els eufemismes, els circumloquis i les perífrasis per substituir-les; la mesura del plaer sexual o el fluix menstrual. Al final s'analitza un curiós cas de censura,
more » ... és potser a causa de l'aplicació d'aquestes idees, en uns capítols d'un manuscrit del Terç del Crestià. Abstract: This paper analyses Francesc Eiximenis' advice and commentary with regards to sexual language: modesty, particularly concerning women; obscene language as well as euphemisms, circumlocution and periphrasis to avoid it; the measure of sexual pleasure; or the menstrual flow. Finally, a case of censorship in one of the manuscripts witnessing Eiximenis' Terç del Crestià is discussed as possibly triggeredby the application of these concepts. Molte cose sono del matrimonio che non si potrebonno dire in predicatione Bernardino da Siena Jorge Luis Borges va dir algun cop que la teologia era una branca de la literatura fantàstica. 1 No sé si quan va fer aquesta afirmació pensava en sant Agustí, un autor que, per descomptat, havia llegit i que cita més d'una vegada. El cas és que les especulacions de sant Agustí sobre com hauria pogut ser la vida al paradís terrenal abans del pecat original es poden llegir com un episodi de literatura fantàstica. Segons s'explica a La Ciutat de Déu (XIV, 23-26), si Adam i Eva no haguessin menjat el fruit prohibit, l'home hauria pogut viure sense haver de patir el conflicte entre la carn i l'esperit i, en conseqüència, els òrgans sexuals haguessin estat en tot moment controlats per la voluntat. La líbido, que Agustí defineix com la retribució per haver comès el pecat original, tampoc no hauria existit. 2 Adam i Eva haurien pogut controlar, per tant, els seus òrgans sexuals amb la mateixa naturalitat i innocència amb què movien les mans, els peus o els ulls. I com que en el moviment natural de les mans o dels peus no hi ha cap mena d'obscenitat, tampoc no hi hagués hagut -en un paradís no contaminat pel pecat original-ni actes obscens ni, per tant, tampoc paraules obscenes. Segons La Ciutat de Déu, per fer possible el 'Creixeu i multipliqueu-vos', l'home i la dona s'haguessin unit sempre sota un control ferri de la voluntat i amb una tranquil·litat impertorbable. Ras i curt, en el paradís imaginat per sant Agustí, en un magnífic exercici, com volia Borges, de literatura o teologia fantàstica, la líbido no existia, el llenguatge obscè tampoc i la sexualitat estava del tot domesticada, de manera que fer l'amor era un acte tan trivial com gratar-se l'orella. En el món, però, en què sant Agustí, Eiximenis o Vicent Ferrer van viure la realitat era una altra: hi havia actes obscens, paraules obscenes, i no hi faltava la retribució per haver comès el pecat original, és a dir la líbido. El pecat original va trencar, segons la teologia cristiana, l'estat d'innocència en què l'home vivia -o hauria viscut-en el paradís i li va encomanar el que Eiximenis va anomenar «la desordonada cobeejança qui neix amb nós» (Barcelona-Ordal 1929: 63). Segons la teologia escolàstica, aquesta cobejança desordenada era, al costat de la ignorància, la malícia i la flaquesa a fer el bé, un dels «quatre principis corruptius de natura» que, després del pecat original, Adam i Eva van transmetre, per via de la generació, a tots els seus descendents, fins i tot els infidels. Segons Eiximenis, la «corrupta cobejança» era una nafra que afectava alhora el cos i l'esperit i li feia desitjar de forma desordenada i pecaminosa «riquees, honors, e carnalitats, e delits, e venjances o fama» ( Barcelona-Ordal 1929: 190). Per tant, la cobejança de què parlava Eiximenis com a teòleg no era carnal sensu stricto, a diferència del sentit que aquesta paraula ja tenia, com ell mateix reconeixia, en el català col·loquial de la seva època. Ara bé, si la cobejança podia ser tant de sexe, com de diners o de venjances, el lloc on s'expressava amb més violència, i on es resistia amb més força a l'imperi de la raó, era en els òrgans sexuals. Eiximenis ho diu de forma ben clara: 1 Aquest treball forma part del projecte de recerca FFI2011-27844-C03-02 finançat pel MEC. 2 «Si libido non fuisset, quae peccato inoboedientiae retributa est» (De Civitate Dei XIV, 23).
doi:10.7203/scripta.3.3831 fatcat:plg5qwnpyvabrfnzv7qiqkvpae