A finals del mes d'octubre de 2005, en una de les darreres visites de Vincenzo Consolo a Barcelona, quan sortíem de l'Institut Italià on s'havia presentat el volum n.10 de QUADERNS D'ITALIÀ dedicat a l'escriptor, el professor Giovanni Albertocchi em comunicà que també se'n faria la presentació a Girona i em va preguntar si hi voldria anar. Per a mi, anar a Girona sempre ha estat, és i serà un plaer i, evidentment li vaig dir que sí. A mitjans de gener em va trucar a casa i llavors la seva

more »

... nada em va literalment desconcertar. No em comunicava que se'n faria la presentació per tal que hi anés com a espectadora sinó que jo hi intervindria. Em proposava que parlés de la relació de Consolo amb l'Alexis Eudald Solà, el seu traductor. Ja veieu el malentès. El meu ofici és més d'escoltar que de parlar. Per això, davant dels professors N. Messina i G. Albertocchi, coneixedors de l'obra de Consolo des del vessant universitari, què podia dir jo que en sóc només una fervent lectora? En Giovanni em va dir que jo podia parlar de la relació que havien tingut Consolo amb l'Eudald, el meu marit. Amb tot, vaig pensar que potser podria dir alguna cosa interpretant el perquè de la traducció. Per què un neoel·lenista que havia dedicat la seva vida acadèmica a l'ensenyament de la llengua i la literatura neogrega i a la traducció dels poetes grecs, que havia dedicat la seva vida a la difusió de la cultura catalana a Grècia i de la cultura grega a Catalunya, ell, l'Alexis Eudald Solà es posava a traduir un llibre de l'italià? Aquesta pregunta la deixo a l'aire. Capítol I Un matí a Foixà l'Eudald em llegeix una pàgina escrita en una llibreta d'espiral amb tinta de color sèpia. -Què te'n sembla? Sonava molt bé, però li vaig dir: -No te'n sortiràs. Havia començat a traduir El somrís del mariner inconegut. Una pàgina, només una pàgina. Feia poc que havíem tornat de Sicília -D'això fa més de 20 anys! Tots dos l'havíem llegit. Jo no n'havia entès un