Llengua i literatura segons Dante

Elena Pistolesi
2012 Mot so razo  
Dante, pare de la llengua italiana La idea de Dante Alighieri com a pare de la llengua italiana només té cent anys perquè no es va formular fins després de la creació del nou estat italià a la segona meitat del segle xix. Al 1865, quatre anys després de la consecució de la unitat política d'Itàlia, es va celebrar a Florència un coŀloqui dedicat al centenari del naixement de Dante (1265-1321), del qual van sortir dos volums mida foli, de mil pàgines en total, amb el títol Dante e il suo secolo;
more » ... an representar un esforç increïble per un país mancat d'infraestructures i tot just acabat de néixer (Dionisotti 1967: 279-87). Aquest va ser el primer homenatge que la nació sencera, des de la capital provisional d'aquella època, va tributar al «profeta del Risorgimento» i al «creador de l'ànima nacional». El 1888 va nèixer, sempre a Florència, per iniciativa dels inteŀlectuals més prestigiosos d'aquella època, la Società Dantesca Italiana, que havia de tenir cura de les edicions crítiques de les obres del pare de la pàtria i d'un Bullettino d'estudis, fundat el 1890. Abans d'aquest esclat nacional la fortuna desigual de Dante la podríem resumir amb la paraula desconfiança: tradicionalment el seu pensament, la seva imatge, fins i tot la seva llengua i la seva literatura havien generat desconfiança. Sovint es repeteix que la gramàtica de la llengua italiana es basa en les «Tre Corone», és a dir Dante, Petrarca i Boccaccio. La primera gramàtica impresa de l'italià va ser publicada al 1525 per un venecià, Pietro Bembo, que va indicar com a models la llengua de Petrarca, per a la poesia, i la de Boccaccio, per a la prosa (Marazzini 1998). Dante hi és present perquè no es podia amagar el seu paper, però la seva llengua era massa híbrida, massa experimental i massa lliure per a les necessitats de la norma emergent. En efecte, la Commedia és una peça única que no té models en la tradició i que, malgrat la seva fortuna universal, tampoc no ha tingut seguidors. Dante va escriure la Commedia, en «terzine», tercets encadenats narratius, que eren un metre del tot inusitat; tota l'obra arrela en una poètica que no té precedents i és escrita en una llengua i en un estil completament nous. És una obra plurilingüe, que conté paraules llatines, dialectals, provençals, neologismes, cites en llatí i provençal, però, en canvi, el teixit de referències de context és profundament florentí. També és, de fet, l'obra més florentina entre totes les que Dante va compondre. Un segle després del coŀloqui de Florència, Bruno Migliorini, a la seva Storia della lingua italiana, dedicava un capítol sencer a Dante definint-lo com el «pare del nostre idioma nacional». Podríem dir que la Commedia, més que la resta de la producció en vers i en prosa de Dante, va obrir al vulgar italià una gamma de tonalitats i d'arguments (filosòfics, teològics, polítics, científics, polèmics i fins i tot profètics) que aquest mai no havia conegut, i això en feia una llengua que podia competir amb el llatí per la seva maduresa. Avui tenim els mitjans per comprovar si aquesta apreciació s'ajusta a la veritat, tenint en compte que la Commedia és una obra literària que conté uns 7.000 vocables. Tornem enrere per veure quina era la situació de la llengua vulgar a Itàlia abans de Dante. Trobarem un panorama del tot diferent d'allò que passava a Catalunya a l'època de Ramon Llull.
doi:10.33115/udg_bib/msr.v10i0.1477 fatcat:67jy4og3uzdt7hvu25ftvevpfu