Una de les obres més difoses del corpus literari lul·lià, almenys durant l'edat mitjana, va ser el Llibre d'intenció, el tractat teleològic que Ramon Llull redactava entre 1276 i 1283, en una època en la qual es mostrava fortament preocupat per la reforma de la cristiandat. De la versió catalana d'aquesta obra se'n conserven 17 manuscrits, que abracen un període comprès entre el final del s. XIV fins al s. XVII, mentre que de manuscrits llatins se'n conserven 16, datats entre el s. XIII i el s.

more »

... XVIII, a banda de l'edició llatina del XVIII. Malgrat aquesta profusió de còpies, extensiva també als lectors i possessors documentats de l'obra, el Llibre d'intenció havia passat força desapercebut, tot i ser un dels tractats fonamentals per entendre tota la producció literària lul·liana. Tant és així que la primera edició catalana es remunta al final del s. XIX, quan els intel·lectuals de la Renaixença la incorporaren en els plans de recuperació de l'opus lul·lià. Després de fer un resum succint sobre el context i la transmissió de l'obra, en aquest article establirem les fases del procés editorial per les quals s'ha hagut de passar i formularem un seguit d'interrogants sobre les dues edicions prèvies a la recent edició crítica de l'obra. 1. El Llibre d'intenció: context i difusió Durant el període posterior a l'episodi de la il·lustració de Randa, i després de la redacció de l'Art abreujada de trobar veritat, és a dir la primera formulació explícita de l'Art (ca. 1274), Ramon Llull era cridat a Montpeller pel futur rei de Mallorca Jaume II, el 1275. Allà, i a petició de l'encara príncep, l'Art i un "llibre de meditacions"-que es podria identificar amb el Llibre de contemplació en Déu-eren sotmesos a l'avaluació d'un frare franciscà, que els aprovà. El mes d'octubre de 1276 es feia realitat un dels grans somnis del nostre autor, en confirmar-se la butla papal que permetia la fundació del monestir de Miramar, un dels projectes lul·lians estel·lars, en virtut del qual tretze frares franciscans s'havien de formar en àrab i en l'Art, per anar en condicions intel·lectuals òptimes a convertir els infidels. En aquest context, i ben preocupat per la formació laica i per la reforma de la cristiandat mateixa-una cristiandat allunyada dels preceptes evangèlics i per tant corrompuda i en crisi-Llull redactava la Doctrina pueril i el Llibre d'intenció, dos textos de caràcter pedagògic dedicats a un "amable fill" necessitat de recursos per a l'aprenentatge dels preceptes catequètics i morals bàsics. 1 Aquest receptor tan particular, que al cap i a la fi era un laic cristià, provocà que Llull seleccionàs minuciosament els recursos estilístics-la mateixa dedicatòria al fill, que entroncaria amb la literatura didàctica de procedència francesa-però també la llengua de redacció, en aquest cas la catalana. És en aquest context que sorgeix el Llibre d'intenció, un tractat teleològic, dividit en trenta capítols, en el qual l'autor desenvolupa la teoria de les dues intencions, teoria de les causes finals i de les causes intermèdies o secundàries i que esdevé fonamental en la concepció filosòfica lul·liana. Recordem aquí que, com s'ha assenyalat a Ripoll (2012), l'aplicació pràctica de l'ordenació correcta de les dues intencions permet que el Romanç d'Evast e Blaquerna deixi de ser considerat un projecte utòpic de reforma de la cristiandat. 1 Un "amable fill" que, a banda de poder identificar-se amb el fill de Llull, Domingo, també podria al·ludir al rescurs propi de la literatura didàctica del moment. Cf. Ripoll (2013) i Santanach.