Fent unes pràctiques curriculars a l'Arxiu Joan Maragall, em vaig trobar amb documents relativament interessants i, com a mínim per mi, desconeguts; un exemple intranscendent seria la carta de Radio Nacional de España en Barcelona adreçada a Clara Noble l'any 1952, és a dir, vuit anys després de la seva mort, recomanant-li escoltar un programa en el qual es parlaria del seu difunt marit. Evidentment, es tracta d'episodis menors, però potser val la pena deixar constància d'un paperet que vaig

more »

... bar classificat a la lletra P dins una de les cinc capses que formaven el recull «Cartes de condol i correspondència posterior rebuda a la mort de Joan Maragall». Aquella nota atribuïa a Picasso el comentari que reprodueixo amb transcripció diplomàtica: «Acabo de llegir l'article d'en Maragall que és collonut com casi tot lo seu. Tan de bo quedes ell com Director del Brusi quand reventi en Mañe y Flaquer». No sabria dir si el primer que em va cridar l'atenció va ser descobrir un elogi d'aquesta mena escrit −suposadament− pel pintor de fama internacional, o la mala classificació del paperet, que ni per l'època d'escriptura −la carta tenia com a data l'any 1900− ni pel destinatari −la família Reventós, no pas la de Maragall− era al lloc corresponent. El cas és que, com que en aquell moment no tenia respostes concretes als meus dubtes, vaig deixar de pensar-hi durant un temps. Més tard, la curiositat es va imposar, i vaig escriure a la Biblioteca del Museu Picasso demanant si allà en tenien alguna notícia. Va ser d'aquesta manera que em vaig assabentar que hi havia un original i que era propietat de la família Reventós, però que el museu tenia el Carnet català de Picasso, on el pintor transcrivia una estrofa de les «Vistes al mar de Maragall» i la traduïa al francès per a Fernande Olivier, la seva amant. Així, doncs, ja eren dos els documents que relacionaven el poeta català i el pintor cubista, i hi havia un doble fil per resseguir. El que tenia més al meu abast era aquella traducció de «Vistes al mar», que ja havia estat detectada per Joan B. Cendrós i Benigne Rafart. En tot cas, no podem perdre de vista el fet que aquells versos no representaven el Maragall més innovador, i tindria poc sentit elaborar un discurs partint de la idea que Picasso li devia tal o tal altra cosa. Encara em quedava aquella carta, i clar, no és el mateix copiar un tros de poema sense cap comentari que dir d'un article que és «collonut»: així que vaig contactar amb Ana Reventós i Gil de Biedma, de la Fundació Picasso-Reventós, la qual, sense posar cap entrebanc, em va facilitar l'accés a l'epístola puntualitzant que estava escrita no només per Picasso, sinó també pel seu amic Casagemas −com també m'havien fet notar des del Museu− i que no estava dirigida a Jacint Reventós, sinó al seu germà gran, Ramon.