L'àlgid furor: Joan Maragall a través la poesia de Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Joan Margarit

Susanna Rafart
2013 Haidé  
Cal figurar-se aquelles fesomies amb el moviment de la vida, ara ombrejades per un vel de reserva, ara dolçament avalotades per una inspiració corprenedora, ara auietades per una meditació profunda... En Maragall era més ànima que cos. La seva faç, d'una brunesa clara, amb qualsevulga emoció s'acoloria d'una vermellor quasi lluminosa, com d'aurora que envaeix un cel pàl·lid; i això, unit a la resplendor dels ulls i a l'exhalació fulgurosa del somriure, li comunicava una mena de transparència
more » ... acusava una faró interna; i es diria que a través de la matèria tènue es dilatava enfora l'oratjós esperit. Així, tot transparent, tot esplendorós i falaguer, el vèiem aparèixer els seus amics i no podíem dubtar de la joia que li inspirava la nostra presència. Josep Pla reprodueix aquestes paraules de Ruyra en el llibre Joan Maragall, que publicà el 1984. L'escriptor assenyalava expressament la intensitat del personatge, allò que hi ha darrere el rostre; o directament la intensitat de la imaginació que, ja sigui en un sentit colèric o inspirador, porta la contenció del poeta a les falses planures de les calmes intocades. Vegem com el descriu Narcís Comadira força anys després, al volum El verd jardí (1972) : «Joan Maragall baixa a prendre el te» Els amics ja fa estona que hi són. La família ben aplegada. Les minyones, callades, polides. La tetera, de plata, fumeja. Parlen poc, només coses corrents per distreure una mica l'estona. En el fons tots esperen que baixi, 151 Testimonis. Personalia Haidé, núm. 1, 2012 p. 151-155
doaj:4c4df594171f4e8dbb4ab25e26785393 fatcat:dsemayxpsvfixdbe3hbvshapiu