Bandolers, bandositats i poder reial a Catalunya entre els segles xvi i xvii

Ernest Belenguer, Ernest
2015 unpublished
Resum El present article és una síntesi d'un fenomen-l'anomenat bandolerisme català-que va tenir la seva puixança al llarg d'un segle i mig entre 1500 i 1630, més o menys. S'adverteix que per bandolerisme s'entén tant el que prové de classes altes, com la noblesa, com el més popular. Al cap i a la fi, amb precedents també baixmedievals, forma part d'una història de transversalitat social en tots els àmbits, qüestió que dificulta molt més la repressió oficial-des de la Corona fins a la Diputació
more » ... fins a la Diputació del General-perquè hi havia filtracions ban-doleres en totes les institucions, inclosa la Reial Audiència. Després es descriuen les etapes més llampants del bandolerisme, les seves personalitats o grups fonamentals, entre d'altres els de nyerros i cadells, i la cruel violència que per tots els llocs generà. Nogensmenys la comparació mínima que es fa amb amples zones de la Mediterrània posa de manifest que el bandolerisme català no és un fet que apareix únicament en la història del nostre país. Introducció: una memòria històrica poc coneguda al llarg dels segles Com a deixeble del meu mestre Joan Reglà, autèntic pio-ner d'un estudi ja seriós del bandolerisme català, per a mi no deixa de ser un goig que l'Institut d'Estudis Catalans, demanant-me aquesta síntesi que ha de ser clara i intelligible per a tothom, encara reconegui així la presència de Joan Reglà a Catalunya. Sobretot quan gran part de la seva docència universitària, per raons de desplaçament de places universitàries, la va exercir a València. Per això, du-rant catorze anys del segle xx-1959-1972-Joan Reglà va fomentar la investigació a València, però l'aturà a Ca-talunya, no prosseguint els seus estudis inicials sobre el bandolerisme, estudis que després han evolucionat i han mostrat una complexitat i a la vegada uns interrogants que compliquen encara més el meu intent de síntesi. I l'única manera que veig d'apropar-me a aquest escrit és presentar-lo des d'una realitat que en els seus coneixe-ments i interpretació va canviant al llarg del temps i que, a més, és també comparativa. Al cap i a la fi, malgrat la bri-llantor que el bandolerisme català ha tingut en la memò-ria literària i històrica, no ha estat precisament un feno-men singular del passat, ni tampoc centrat tan sols en els segles xvi i xvii. Una altra qüestió és el fet que a Catalu-nya sobresurti el ja clàssic segle de la violència gens con-trolada entre 1539 i 1633, com a mínim i com explicaré. Ara bé, de bàndols, de bandositats, ja n'existien abans, des del segle xiv; no tan coneguts, però sí una mica estu-diats i que serien clars precedents de l'exaltació modernis-ta posterior. Sense entrar en aquest moment a debatre quina idea es té de les dues paraules utilitzades, hi ha un denominador comú que les unifica: la violència armada, ja sigui amb quadrilles de cap a cap del país, ja en nuclis de viles i ciutats. Els coneixements medievals més sòlids sub-ratllen, abans de tot, els darrers-bàndols urbans-mit-jançant solidaritats de grups que arribaven a intercomu-nicar els diferents estaments d'aquella societat en un costat i en un altre dels bàndols oposats, ja fossin burge-sos, nobles o clergues. Doncs, com arriba a dir-se en ex-pressió llatina: «Amicus inimici inimicus est.» És a dir, l'amic del meu enemic és el meu enemic. Flocel Sabaté ha estudiat aquesta qüestió en el món urbà baixmedieval-i no sols català-per subratllar que tal comportament, fins i tot de vendetta, era aleshores «ben nítid per als coetanis i es teixirà una important herència per als segles poste-riors».
fatcat:xahyednzhvethezovkrvuj2rii