Enric Sòria considera que Mira ha sabut construir l'«assaig en miniatura» del seu l'articulisme, forjant una veu pròpia a partir del model de Fuster. Sòria valora l'obra assagística miriana de la qual destaca «la seua prosa, d'una naturalitat sorprenent, que deu amagar una enorma quantitat de treball a dins. Clara, llegidora, notablement amena, refrescant» (El País, 17/06/2004) El mateix Mira confirma la seua voluntat de claredat expressiva en entrevistes als periodistes culturals Lluís Bonada

more »

... El Temps, 28/12/2003) i Ferran Bono (El País, 17/06/2004) en què insisteix a mostrar que un dels objectius estilístics de la seua narrativa, si més no des de Borja, papa (1996) és aproximar-se al llenguatge «oral o natural». A pesar d'indicar que dins de les seues novel·les hi ha diferents registres, la seua fita és depurar el llenguatge, tot simplificant-lo gràcies a acostar-lo a una mena de fórmula literària de llenguatge «dictat»: escriure com si el narrador o el personatge li estiguera verbalitzant els seus pensaments a un hipotètic destinatari. Per tal de dur aquest projecte a la pràctica, hi empra les tècniques narratives de l'estil indirecte lliure i del monòleg interior. De fet, Joyce és un dels clàssics moderns més admirat per Mira. En una altra entrevista insisteix en el mode oralitzat que vol reflectir la seua escriptura, tot relacionat-la amb els costums grecollatins de lectura: Sóc un gran partidari de la lectura bucal, que ha estat sempre la lectura clàssica fins que van inventar els signes d'impremta, que creen una lectura que entra pels ulls. Però els antics llegien de boca. De fet, els textos antics, grecs o llatins i fins l'edat mitjana, eren escrits tot seguits, i d'entrada ho hi entens res si no llegeixes de boca. M'agradaria que el meu lector fóra capaç, almenys de tant en tant, de llegir de boca. (El Temps, 23/12/2008)