Time in the Philosophy of Bergson

Jaume Casals Pons
1989 Enrahonar: Quaderns de Filosofia  
Time in the Philosophy of Bergson) The central point of Bergson's philosophy is the intuitive experience of duration, which is situated on the antipodes of the traditional idea of time. This conception of time, according to Bergson, puts time on the same leve1 as space, as a measurable entity, as the succession of instants to measure what come before and what comes afterwards. However, this conception is a complete fallacy resulting from the illegitimate projection of the characteristics of
more » ... e in the dimension of time. Real time is not so much a form of exact access to the world of objects, but rather the true substance of life itself: it is qualitative, creative duration, a vital impulse which is grasped intuitively as the essential memory beyond the images and the material which form the present moment of perception and which are in reality the spacial solidification of duration in its flow. El temps en Bergson i Bergson són la mateixa cosa. Si no fos perque, un cop examinat el programa d'aquestes jornades sobre el temps, he vist que em pertoca fer el paper, juntament amb el profesor Vial Larraín, de representant «genuí» de la filosofia, no hauria elegit de cap manera aquest tema. Un tema que, d'altra banda, m'ha estat encomanat així mateix, amb aquest títol. Hauria elegit, per exemple, un dels punts més conflictius del bergsonisme, com és l'osci~lació que hom percep en l'autor entre l'opinió d'una identitat entre el temps bioldgic i el temps ontoldgic i l'opinió d'una contradicció entre ambdós conceptes. La primera ancorada essencialment en L'evolució creadora (l'obra més llegida i coneguda i. al meu parer, més enganyosa de Bergson, perque ha donat lloc a la idea errdnia d'un filintrop pseudo-romintic estovat) i la segona en El riure i Materia i memoria. O bé hauria escollit un altre conflicte, inicialment allunyat del problema del temps -pero que hi remetria, sens dubte, com qualsevol altre tema-, com ara el problema de la subjectivitat en el món virtual i veritablement essencial, ontolbgic, de la memoria. El verb designa l'acció, i l'acció pertany exclusivament al inón de la materia, al present, que és fenomknic, inessencial, psicolbgic. Perb, si hom m'admetés de posar simbolicament verbs en l'ambit ontolbgic de la memoria, virtual i essencial, ¿en quina persona caldria conjugar-los i en quin nombre? La materia, el meu cos i les imatges que el volten, és el meu present. ¿Es lícit dir que la memoria, tota virtual i, per aquesta raó, essencial, indeleble, més enlla del trhngol fenomenic, font creadora de les meves imatges i la rneva acció, és el meu passat? La realitat absoluta, innegociable a partir de conceptes, és l'impuls vital que intueixo al fons del meu ésser i que transporto a tota la realitat. És un impuls universal. ¿En quin moment comenco a ser jo? ¿En quin punt de la progressiva relaxació de la durada, que caracteritza el pas gradual de la substancia vital al fenomen material, de la memoria virtual a la imatge i l'acció, comenca la primera persona del singular, el jo penso? Aquestes són les preguntes que m'interessa fer a Bergson, les preguntes que em separen de la seva claredat espectacular, de la seva capacitat expositiva fabulosa. ! són les preguntes que avui procuraré oblidar, per poder donar una idea, tan senzilla com pugui, del temps en Bergson. Aparentment, Bergson és un autor que els interprets han de deixar tranquil, que s'explica perfectament tot sol. És impossible tractar de millorar les explicacions que el1 mateix ha donat, amb una gracia i un control del llenguatge admirables. La seva pretensió va ser no publicar res que no estigués completament madur des de tots els punts de vista, lbgic, didactic, estetic ... 1, en efecte, les seves obres semblen acabades i polides fins a la darrera i més subtil capa de vernís. Un no pot llegir Bergson sense experimentar el sentiment de tenir entre les mans un treball perfecte. Tan perfecte que l'experiencia immediatament posterior és un deshnim aclaparador, la sensació de no poder fer res amb la filosofia bergsoniana fora de rellegir els textos i, quan cal, llegir-los en veu alta. L'interpret sortira guanyant si sap limitar-se a ser rapsoda. Pero, al meu parer, hi ha un punt on aquesta perfecció es retorca i enganya, un punt violent dintre del bergsonisme. Aquest punt de torsió es detecta, en primer lloc, en la mateixa perfecció. En concret, en la sorpresa que comporta el fet que una filosofia amb les aspiracions descriptives i heurístiques més altes, una filosofia amb vocació de sistema, s'expressi en un llenguatge elaborat literariament, en un llenguatge pla, no gens co~loquial, pero certament facil. Es veritat que aixb sorpren perque els filosofs sistematics, els de l'anomenada ((filosofia forta», ens han acostumat a plantejar-nos la seva comprensió com un esforc herculi. que comenca amb la digestió d'un vocabulari ple d'espines i continua amb l'epopeia d'una lentísima i exasperant lectura, amb el turment d'una gitnnhstica ir-itel.lectua1 que no s'atura després dels quinze minuts reglsh
doi:10.5565/rev/enrahonar.764 fatcat:2vxsiq72w5drtoheskbalmjova