Com és prou sabut el règim implantat arreu d'Espanya el 1939 va aplicar una política de repressió especial contra Catalunya per ofegar la llengua privant-la de qualsevol tribuna pública. Fins i tot els sermons de les misses havien d'ésser en castellà, per bé que als pobles petits fou molt difícil de controlar com aplicaven les normes restrictives del ministeri de la Governació i la clerecia senzilla va emprar el català tant com va poder. En el camp cultural la política repressiva tenia com un

more »

... ls punts fonamentals no autoritzar publicacions periòdiques en la nostra llengua. Van desaparèixer tots els diaris i revistes en català i la policia va capolar els intents de revistes culturals clandestines com Ariel (1946( -1951( ), Antologia (1947( -1948 o Temps, que sortí una sola vegada el 1949. L'única possibilitat per trobar un camí, encara que fes marrada, era l'església catòlica la qual podia editar les seves publicacions sense passar per la censura política. Des del 1949 la Unió de l'Escolania de Montserrat editava un butlletí-circular, Germinàbit, de cara als associats, però totalment en català. I el 1956 estudiants universitaris -Max Cahner, Ramon Bastardes, Ernest Lluch, Lluís Bonet, Lluís Porqueres i jo mateix-vam ésser cridats a Montserrat per l'abat Aureli M. Escarré per conèixer les nostres activitats catalanistes. I li vam dir clarament que el monestir hauria d'emparar una revista cultural en català. No hi va haver una resposta definitiva. El mateix 1956 Bastardes va conèixer Nemesi Solà, dirigent escolta i vinculat a Germinàbit, revista que tenia dificultats per sortir amb regularitat. Bastardes s'hi va ficar i pel desembre ja hi va aportar articles d'Agustí Duran i Sanpere, Raimon Galí, Jaume Lorés i Enric Lluch. S'havia format un equip executiu amb Solà, Bastardes i Eduard Cardona, futur dirigent en la clandestinitat d'Unió Democràtica. El 1957 hi col . laboraren Maurici Serrahima, Jordi Bonet, Osvald Cardona i Josep Fornas. El grup executiu era aconsellat per Josep Benet, membre fundador de la Unió de l'Escolania, i que el 1958 fou nomenat director de la revista. Ell i Bastardes duien el pes de la redacció. El 1958 entrà a l'equip Max Cahner i els nous col . laboradors foren J.V. Foix i jo mateix. El gener del 1959 Cahner i Bastardes visitaren l'abat Escarré, a qui veieren decidit a donar suport a una revista d'interès general i amb caràcter de suplència en català. Caldria tenir-hi publicitat i l'administració i les pèrdues del primer any anirien a càrrec del monestir. Seria un híbrid entre el butlletí i una revista. Benet continuaria orientant-la, però els directors foren Cahner i Bastardes. Germinàbit obrí noves seccions de teatre, art i arqueologia, amb un article inicial del monjo Miquel Estradé sobre religió o ètica. Sense fer-ne gaire propaganda aviat tingueren mil subscriptors. El número d'agost-setembre és extraordinari i dedicat a la mort de Carles Riba amb textos de Carner, Oliver, Josep Sebastià Pons, Garcés, Marià Manent, etc. El lector hi troba bones fotografies i un contingut que va fer impacte. Finalment el monestir decidí seguir la línia de Germinàbit, però fondre la revista amb Serra d'Or, creada el 1955 i duta fonamentalment pels treballadors de les dependències del monestir. Hi havia algun article en castellà, fet que Cahner-Bastardes no van admetre en la segona etapa de Serra d'Or, que començà l'octubre del 1959 amb el format de Germinàbit. L'antic butlletí va continuar bimestralment com a «òrgan pastoral de música sagrada». Una inspecció a la impremta de Barberà va comportar una multa perquè la revista era il . legal. Aleshores els directors van demanar a l'arxiver del bisbat de Barcelona, mossèn Josep Sanabre, la llicència eclesiàstica. La revista es convertí en òrgan de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i li assignaren un savi prevere com a censor, Cebrià Montserrat, qui només es llegia els articles que li indicaven els monjos. Per totes aquestes dificultats el número d'octubre no es repartí de fet fins al gener del 1960. Montserrat assumia no sols la responsabilitat econòmica sinó també la política i jurídica dels continguts. El corrector era Eduard Artells, deixeble de Pompeu Fabra. Un punt delicat, que havia de fer equilibris, era el grau de confessionalitat de la revista. El consiliari era Jordi Pinell, un monjo molt culte, però extremadament prudent, que demanava als joves directors d'evitar qüestions conflictives o massa polèmiques. El disseny gràfic, atraient, seria d'Alexandre Cirici. El 1960 la revista, gràcies a la gosadia del tàndem Bastardes-Cahner, que havien connectat amb personatges de la generació anterior, s'estructura en seccions. La primera era la religiosa que va tenir diversos títols fins que es fixà en «L'evangeli i el temps». Les lletres corresponien a Foix i a mi mateix; les arts plàstiques a Cirici i disseny, arquitectura i urbanisme a Oriol Bohigas. Una altra novetat fou la col . laboració mensual de Jaume Vicens i Vives, fins que morí (juny 1960), amb la secció «L'espill dels dies». Encara van anar obrint-se noves seccions: teatre (Jordi Carbonell), música (Francesc Miracle, després Sebastià Benet), història i arqueologia (Duran i Sanpere), lingüística (Eduard Artells), «Informació cultural», que després es diria «Vida catalana», i que dugué uns anys Jordi Pujol, qui mantenia relació amb els corresponsals comarcals; «El món concret» (Josep Benet), geografia (Enric Lluch), economia (Ernest Lluch), cinema (Miquel Porter), «Text d'altri» (J.V. Foix). I aviat es destacà una secció molt viva i plural: «El lector diu...» o sigui les cartes al director. El novembre del mateix 1960 hom dedicà un monogràfic a la memòria de Vicens i Vives amb textos de Rubió, Batllori, Elliot, Fuster, Ferran Soldevila, etc. I aviat dos dossiers més al romànic i a Joan Maragall pel centenari de la naixença. Bastardes i Cahner, sense local, es reunien a casa del primer i hi debatien llargues hores, ja que aquell ho coordinava quasi tot. El 1961 el tiratge arribà a cinc mil. Els dos directors van tenir tibantors amb Pinell per qüestions administratives, però de tant en tant dinaven amb l'abat Escarré, qui els demostrava molta confiança. Pinell va intentar prescindir dels dos joves, però la crisi es va resoldre el 1961 creant un consell assessor amb Serrahima, Triadú, Carbonell i Bohigas. Després s'hi van afegir Benet i jo mateix. A final d'aquell any Cahner i Bastardes cobraven cadascú dues mil pessetes al mes i van reunir a Montserrat una quinzena de col . laboradors, acte que va servir per acostar Montserrat al nucli de la revista. El 1961 Gabriel M. Brasó fou nomenat abat coadjutor del monestir i aviat es convertí en un gran defensor de la revista davant les autoritats del règim. El 1962 Maur M. Boix substituí Pinell com a representant de Montserrat i les